Pagès Editors acaba de publicar una recopilación de las dedicatorias ilustradas de Jesús Moncada. Se trata del Moncada más íntimo, familar y amigo, visto a través de esas dedicatorias especiales, individualizadas y personalizadas. En esta recopilación participan varios de sus amigos aragoneses.
El sentido del libro, en palabras de su editora-recopiladora, Mercè Biosca es el siguiente:
“Aporten una visió de la seva personalitat sorneguera, semblant a la de la seva obra”"
Jesús Moncada compaginà durant un temps la literatura i la pintura L’any 1966 Jesús Moncada es traslladà a Barcelona amb la intenció de dedicar-se a la pintura i a la literatura.
Les primeres exposicions d’obra plàstica les va dur a terme a Mequinensa els anys 1966 i 1970. La dècada següent, participà en exposicions individuals i col·lectives en diferents poblacions de Catalunya: a Mataró (1977 i 1978), a Barcelona (1977), a Vilassar de Mar (1979)… L’última exposició tingué lloc l’any 1980 a Arenys de Mar.
Paral·lelament començà a presentar els contes que escrivia a premis literaris amb la intenció de donar-los a conèixer i aconseguir que algun editor mostrés interès a publicar-los. Arribà un moment en què s’adonà que no podia compaginar les dues coses amb la feina quotidiana i, arran de la publicació d’Històries de la mà esquerra i altres narracions per part d’Edicions de la Magrana , optà per dedicar totes les hores lliures a escriure.
-És una faceta poc coneguda de l’autor
Penso que encara avui dia part dels incondicionals lectors i lectores de Moncada no coneixen la seva vessant de pintor i que, la majoria dels qui la coneixen se n’assabentaren després de la seva mort, o bé arran de les exposicions realitzades a Mequinensa (2005), Tarragona (2005), Lleida (2006, 2009), Fraga (2006), Barbastre (2007) i Calataiud (2007) o bé a través de la mostra pictòrica que vam incloure al web http://www.jesusmoncada.cat.%20/
-On es troba l’obra plàstica?
Actualment, bona part de l’obra plàstica pot visitar-se al Museu d’Història de Mequinensa, que compta amb un espai dedicat al seu fill predilecte. En aquest espai, a més dels seus quadres, hi ha objectes personals de l’autor.
-El dibuix en la vida quotidiana
Jesús Moncada utilitzava el dibuix en la vida quotidiana. Quan algú se li acostava per demanar-li una dedicatòria, en comptes de signar-li el llibre li feia un dibuix i solia acolorir-lo amb els llapis de colors que habitualment duia a la butxaca. També recorria al dibuix a l’hora de comunicar-se amb la família i amistats. En aquest darrer cas, Moncada feia un dibuix en lloc d’escriure una postal o nota. Onomàstiques, aniversaris o qualsevol dels esdeveniments quotidians significatius per al propi autor o per a l’interlocutor o interlocutora donaven peu a un d’aquests dibuixos.
-Com sorgeix la idea de fer aquest llibre?
Arran de la mort de l’autor, Emili Teixidó va demanar des de la tribuna del diari amb què col·laborava habitualment la publicació d’un llibre que recollís una mostra d’aquests interessants dibuixos plens d’humor i ironia. A mi la idea em va semblar genial i, cinc anys després, veient que ningú no s’animava a fer-ho, vaig decidir tirar endavant el projecte.
El llibre és una mostra de dibuixos i dedicatòries que Moncada havia adreçat a gent ben diversa: persones relacionades amb el món editorial, escriptors, familiars... acompanyat cada un d’ells d’una breu nota explicativa que he redactat a fi de contextualitzar-los.
-Què pretèn el llibre?
Dibuixos i caricatures de Jesús Moncada vol donar a conèixer aquest ús més íntim i personal del dibuix, que fins ara ha estat un aspecte pràcticament desconegut, ja que només se n’ha pogut veure un petit tast acompanyant algunes de les exposicions de pintura, al monogràfic de la revista Urc dedicada a l’escriptor o al web que he citat abans. M’agradaria que ajudés a conèixer millor tant la faceta plàstica de Jesús Moncada com el seu tarannà, que hi queda ben reflectit.
-Rosa Mari Moncada
Quan vaig parlar del meu projecte amb Rosa Mari Moncada, la germana de l’autor, es va mostrar entusiasmada. De fet, ella ha estat qui l’ha fet possible ja que m’ha facilitat part dels dibuixos i també poder contactar amb les persones de l’entorn de l’autor que jo no coneixia. Tant ella com Maria-Pau Cornadó, la prologuista del llibre, han seguit dia a dia l’evolució del projecte.
-Qui ha participat en el projecte?
Hi han participat una setantena d’amics i familiars als quals he d’agrair que hagin accedit a deixar reproduir els seus dibuixos i que, a més, hagin confiat en la meva elecció, perquè la quantitat de dibuixos que m’han fet arribar depassava amb escreix els 150 previstos al projecte que havia presentat a Pagès editors.
-Com he estructurat el llibre
He agrupat els 150 dibuixos en quatre blocs: Dibuixos i caricatures, Personatges literaris, Objectes i Calaix de sastre, i he seguit un criteri cronològic a l’hora d’ordenar-los dins de cada apartat o subapartat, cosa que ens permet veure’n l’evolució.
He volgut començar l’apartat Dibuixos i caricatures amb algunes autocaricatures, on ell es dibuixà amb elements que li eren característics, com la vermellor de les galtes, la bufanda i gorra que solia dur a l’hivern o la pipa que veiem que desapareix tan bon punt va deixar de fumar.
Les autocaricatures van seguides del que he anomenat els àlter ego de Moncada perquè, tant el cocodril ─que als primers dibuixos ens és presentat com el cocodril titular del Segre i a partir de la primera novel·la passa a anomenar-se Nelson, igual que el patró de llaüt més representatiu de Camí de sirga─, com el Menjapedres de color verd o la xuta Cassandra la majoria de les vegades actuen i parlen en nom d’ell.
Als apartats Personatges literaris i Objectes queda palès com, arran de la publicació de cadascuna de les obres literàries, Moncada anava incorporant nous personatges i objectes─ taüt, trabuc…─ a les dedicatòries. Uns cops són personatges que representen algun ofici o grup social , però en altres casos són caricatures de personatges concrets amb nom i cognoms com és el cas de Mallol Foncalda, un dels protagonistes de Calaveres atònites.
Finalment, he inclòs dins Calaix de sastre els dibuixos que no s’adeien als apartats anteriors, però que em semblaven significatius per mostrar el ric món moncadià: la caricatura del Xavi, el seu nebot, i la del seu inseparable gos Rom, paisatges ebrencs…
Jesús Moncada compaginà durant un temps la literatura i la pintura L’any 1966 Jesús Moncada es traslladà a Barcelona amb la intenció de dedicar-se a la pintura i a la literatura.Les primeres exposicions d’obra plàstica les va dur a terme a Mequinensa els anys 1966 i 1970. La dècada següent, participà en exposicions individuals i col·lectives en diferents poblacions de Catalunya: a Mataró (1977 i 1978), a Barcelona (1977), a Vilassar de Mar (1979)… L’última exposició tingué lloc l’any 1980 a Arenys de Mar.
Paral·lelament començà a presentar els contes que escrivia a premis literaris amb la intenció de donar-los a conèixer i aconseguir que algun editor mostrés interès a publicar-los. Arribà un moment en què s’adonà que no podia compaginar les dues coses amb la feina quotidiana i, arran de la publicació d’Històries de la mà esquerra i altres narracions per part d’Edicions de la Magrana , optà per dedicar totes les hores lliures a escriure.
-És una faceta poc coneguda de l’autor
Penso que encara avui dia part dels incondicionals lectors i lectores de Moncada no coneixen la seva vessant de pintor i que, la majoria dels qui la coneixen se n’assabentaren després de la seva mort, o bé arran de les exposicions realitzades a Mequinensa (2005), Tarragona (2005), Lleida (2006, 2009), Fraga (2006), Barbastre (2007) i Calataiud (2007) o bé a través de la mostra pictòrica que vam incloure al web http://www.jesusmoncada.cat.%20/
-On es troba l’obra plàstica?
Actualment, bona part de l’obra plàstica pot visitar-se al Museu d’Història de Mequinensa, que compta amb un espai dedicat al seu fill predilecte. En aquest espai, a més dels seus quadres, hi ha objectes personals de l’autor.
-El dibuix en la vida quotidiana
Jesús Moncada utilitzava el dibuix en la vida quotidiana. Quan algú se li acostava per demanar-li una dedicatòria, en comptes de signar-li el llibre li feia un dibuix i solia acolorir-lo amb els llapis de colors que habitualment duia a la butxaca. També recorria al dibuix a l’hora de comunicar-se amb la família i amistats. En aquest darrer cas, Moncada feia un dibuix en lloc d’escriure una postal o nota. Onomàstiques, aniversaris o qualsevol dels esdeveniments quotidians significatius per al propi autor o per a l’interlocutor o interlocutora donaven peu a un d’aquests dibuixos.
-Com sorgeix la idea de fer aquest llibre?
Arran de la mort de l’autor, Emili Teixidó va demanar des de la tribuna del diari amb què col·laborava habitualment la publicació d’un llibre que recollís una mostra d’aquests interessants dibuixos plens d’humor i ironia. A mi la idea em va semblar genial i, cinc anys després, veient que ningú no s’animava a fer-ho, vaig decidir tirar endavant el projecte.
El llibre és una mostra de dibuixos i dedicatòries que Moncada havia adreçat a gent ben diversa: persones relacionades amb el món editorial, escriptors, familiars... acompanyat cada un d’ells d’una breu nota explicativa que he redactat a fi de contextualitzar-los.
-Què pretèn el llibre?
Dibuixos i caricatures de Jesús Moncada vol donar a conèixer aquest ús més íntim i personal del dibuix, que fins ara ha estat un aspecte pràcticament desconegut, ja que només se n’ha pogut veure un petit tast acompanyant algunes de les exposicions de pintura, al monogràfic de la revista Urc dedicada a l’escriptor o al web que he citat abans. M’agradaria que ajudés a conèixer millor tant la faceta plàstica de Jesús Moncada com el seu tarannà, que hi queda ben reflectit.
-Rosa Mari Moncada
Quan vaig parlar del meu projecte amb Rosa Mari Moncada, la germana de l’autor, es va mostrar entusiasmada. De fet, ella ha estat qui l’ha fet possible ja que m’ha facilitat part dels dibuixos i també poder contactar amb les persones de l’entorn de l’autor que jo no coneixia. Tant ella com Maria-Pau Cornadó, la prologuista del llibre, han seguit dia a dia l’evolució del projecte.
-Qui ha participat en el projecte?
Hi han participat una setantena d’amics i familiars als quals he d’agrair que hagin accedit a deixar reproduir els seus dibuixos i que, a més, hagin confiat en la meva elecció, perquè la quantitat de dibuixos que m’han fet arribar depassava amb escreix els 150 previstos al projecte que havia presentat a Pagès editors.
-Com he estructurat el llibre
He agrupat els 150 dibuixos en quatre blocs: Dibuixos i caricatures, Personatges literaris, Objectes i Calaix de sastre, i he seguit un criteri cronològic a l’hora d’ordenar-los dins de cada apartat o subapartat, cosa que ens permet veure’n l’evolució.
He volgut començar l’apartat Dibuixos i caricatures amb algunes autocaricatures, on ell es dibuixà amb elements que li eren característics, com la vermellor de les galtes, la bufanda i gorra que solia dur a l’hivern o la pipa que veiem que desapareix tan bon punt va deixar de fumar.
Les autocaricatures van seguides del que he anomenat els àlter ego de Moncada perquè, tant el cocodril ─que als primers dibuixos ens és presentat com el cocodril titular del Segre i a partir de la primera novel·la passa a anomenar-se Nelson, igual que el patró de llaüt més representatiu de Camí de sirga─, com el Menjapedres de color verd o la xuta Cassandra la majoria de les vegades actuen i parlen en nom d’ell.
Als apartats Personatges literaris i Objectes queda palès com, arran de la publicació de cadascuna de les obres literàries, Moncada anava incorporant nous personatges i objectes─ taüt, trabuc…─ a les dedicatòries. Uns cops són personatges que representen algun ofici o grup social , però en altres casos són caricatures de personatges concrets amb nom i cognoms com és el cas de Mallol Foncalda, un dels protagonistes de Calaveres atònites.
Finalment, he inclòs dins Calaix de sastre els dibuixos que no s’adeien als apartats anteriors, però que em semblaven significatius per mostrar el ric món moncadià: la caricatura del Xavi, el seu nebot, i la del seu inseparable gos Rom, paisatges ebrencs…
No hay comentarios:
Publicar un comentario